SAMBORI: CLAUDIA ARTACHO VERDÚ

AMIRA, LA PRINCESA DEL MAR D'AIGUA DOLÇA...

Siremius. Així es deia l'ordre de les Sirenes de dolça mar. L'ordre que cada vint anys asistia a la profecia del CorusSirenium. La profecia que tenien que cumplir les Sirenes d'aquesta extranya mar i que tenien que fer als 20 anys. Les sirenes naixien sempre totes el mateix dia, el 15 de cada mes; una sirena naixia. Estes sirenes pasaven 20 anys vivint i aprenent els secrets de les preofunditats, fins que quan hagueren pasat dos décades, a les 12 de la nit del dia 15 del mes naixcut (cada sirena un diferent), la cumpleanyera pujaba a la superfície en busca de l'alma d'un mariner. La elegida de cada mes, entonaria la canço que haguera estat preparant durant 20 anys. El capità quedaria prendat per la melodia i la sirena elegida sel duria al fons del mar, allí menjaria cada tros del mariner i amb una daga li arrancaria el cor i el guardaria en una capseta, que seria entregada a l'ordre Siremius, com a que havia superat la prova. Una volta haguera cumplit tots els requisits, seria lliure i tots els 15 de cada mes pujaria a la superficie a buscar totes les almes que vullguera. Les Sirenes no es casaven (persupost que no hi habien Sirenos) La vida d'una Sirena era de 101 anys. Quan cumplien els vint i pujaven a la superfície ocorrien moltes coses i una de elles era que aparir de ahí es quedaven en el mateix aspecte fins que lis arribara l'hora. Com que les Sirenes vivien 101 anys, apartir de cuan naixien; cuan arribaben a les 81 tenien la seua primera filla, la cual cuidarien fins que pasaren 20 anys. Quan pasava aixó, la filla pujaba a la superficie com la mare va fer 61

any enrere. Cuan la filla mataba al seu primer mariner, la mare moria. Les Sirenes pasaben 20 amb s'ha mare, 61 soles i atres 20 en la seua filla. En cas de fracas, la Sirena seria desterrada i seria castigada a vagar durant tota la vida de sirena, per els mar desconeguts; 101 anys sola, vagant sense parar per mars ocultes i prohibides per a sirenes d'aigua dolça...

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Amira estava nerviosa. Era 15, de juny. El dia indicat. El dia en que pujaria per del primera volta a la superficie. Quedaven apenes un parell d'hores per al moment. Menud moment! Es digué a si mateixa. Sa mare la reina Safíra, es trobava dormint. Ella era l'única en tot el mar que estava desperta. Tendria que buscar a un mariner... pero quin? Sa mare li havia dit, que la seua primera volta va tindre sort. Eixa nit, sols i havia un vaixell, per lo que sols i havia un capità. El preoblema era que si i havien mes, tendria que elegirlos i seria mes difícil. La profecia deia que tenia que elegir al mes misterios, impresionant, increible... tenia que agradar a l'ordre del CorusSirenium, o si nos la seua familia quedaria en ridícul. No, no, no!! la familia reial no podia quedar en ridícul!! Cada vegada estava més nerviosa. I si no hexisava al tripulant, i si tots es burlaben d'ella perque no o feia be...?

Una mà la va desenfrasca com una botella dels seus pensaments. Era la seua mare que la mirava en cara de preocupació.

-Nerviosa-va preguntar Safíra, mentres que mostraba una notable sonrisa.

L'experencia i els record van tornar a la ment de Safíra.

-Una mica... tu no hu estaves? -va preguntar Amira, un tant intrigada.

-Que si no hu estava... Esclar que si! Però no obstant, això es de lo mes normal...

tranquila -li va dir, mentre li acarisiaba els seus llargs cabells.-Esta nit, pujaràs com a bona princesa que eres, demostrant que Amira la princesa del mar, va caçar al mariner mes perfecte que mai s'avia trobat, amb la millor caçó i veu...Me la cantes?

-Bé, no es molt bona...

-Ei.. -li va dir menejant el cap d'un lloc a un altre- com que no es bona? Amira, tens la millor veu que he sentit. Voras com queda exisat en un obrir i tancar d'ulls, amb les teus llarc cabells castanys...i eixos ulls tan blaus com la mar!! Que mes vols? Anda dixau estar, vinga acosta que sols queden 12 horetes... Bona nit -i pegantli un beset a la front la va fer llitarse.

Amira, va intentar dormir, pero res. Tenia moltes coses en el cap i una de elles era s'ha mare. En unes hores no la tornaria a vorer mai mes. Els seus llargs cabells rojos, a bucles, que caien sobre els seus muscles. Els seus grans marrons ulls avellana, que li donaven protecció i confiança... Un parell de llagrimes van caure per les seus sonrosades galtes.

Mai més. La seua mare li havia dit que un adeu no era per sempre. Es va traure del coll un xicotet collar en forma de clau de color bronçe on dintre hi havia un rellotge. Li l'havia regalat Safíra. Li avia dit que aquell rellotge, aquella clau, significaba dos coses. La clau representaba a que sempre podria obrir les portes, es a dir les barreres, que li aniguera posant la vida. El rellotge no anava, pero les seus agulles indicaben a les dotze; l'hora en que la seua filla pujaria a la superficie com ella anaba a fer. L'hora que aniria a morir i es reuniria en s'ha mare de nou. Dintre de 81 anys. Pareixia molt, pero no u sería. Es va alçar i va nadar fins a un tros d'espill per mirarse be. Era poc mes alta que s'amare, amb uns ulls grans i blaus. Tenia uns llargs cabells castanys ondulats, que li arribaba fins a les malucs. Eixe aspecte el duria durant els próxims 81 anys. Increïble, però cert. Uns rajos grisos van penetrar rapidament a la cova on estrobava la jove Amira. Esta va eixir i va mirar cap al cel. Una gran lluna que mostrava el firmament li va indicar que en efecte eren casi les dotze. Safíra es va colocar al seu costat en un tres i no res. Va colocar la seua mà dreta sobre el muscle de Amira.

-Bonica nit, veritat? -va esclamar Safira, mentres esbossaba una gran sonrisa.

Amira es va tornar sobre si i va mirar directament als ulls de la reina del mar.

-No podem esperar uns 20 anys mes? -va dir, mentres les llagrimes caies sense descoltrol.

-Ho mi princesseta, ojalà puguerem pasar 20 anys mes juntes però, no. -deia mentres que la abraçaba amb força i ploraba al igual que la seua filla.- Pero pensa que dins d'uns cuants anys, ens reunirem i ens riurem per açó. Spas que en deia mamare?

-Que?

-Que mai tens que plorar si no es de alegria. Plores d'alegria?

-No...

-D'ons ja pots secarte eixes estúpides llagrimes i anar cap a d'alt. Sols queden uns minuts!! Ala vés, i que s'apigues que mai t'oblidare.

-O mare... -va esclamar Amira tota plorosa-

-Ssshhh -va dir, mentres que possaba un dels seus dits sobre els llabis secs de la princesa.- O sé.

I així es van despedir, sense dir o anyadir res mes, abraçades l'una a l'altra com si foren soles una. Va ser la propia Safíra la que es va tindre que separar de Amira. Li va pegar un beset, i la va espenta cap avant.

Amb el cor en un puny, Amira va anar allunyant-se nadant, sense atrevirse a girarse per última volta.

Era l'hora. L'hora de la caça. Va pujar poc a poc cap a d'alt. Tenia por, pero savia que no podia tirarse arrere, tenia que posar orgullosa a la seua mare. Uns ulls blaus van asomar per la nit fosca, il luminada unicament per la lluna plena. Eren les dotze en punt.

La mar estava tranquil la, amb unes poques marejades recompensades per la força del vent. Amira va sonriure cap als seus adintres, vaixell. Un gran vaixell es trobava a unes poques milles de aon es trovaba ella. Es tractava d'un gran vaixell marró, amb unes grans veles. Estava a fosques, pero una petita sombra pareixia estar asomat a la proa del vaixell. <<mariner>> va pensar Amira. Es va acostar poc a poc. En efecte, es tratava d'un mariner que pareixia mirar a la lluna. Era un xic d'uns 23 anys, amb el monyo curt i castany i els ulls verds pardo. Estava trist i no parava de observar a la lluna. Una altra figura tambe l'obserbava sense que ell es donara compte. Amira s'avia quedat embobada.

Eixos ulls verds mirant a la lluna com si puguera parlar en ella. Era impresionant com aquella simple figura l'avia fet sonrojarse tota sancereta. Que li estava pasant. No podia parar de mirar aquella cara, tan pensativa, tan...perfecta. Unes cuscanelles pujaven per la panxa. No podia parar de mirarlo i cada volta que o fella més desijos de acostarse a ell es produien. Sense poder-se controlar es va acostar i pujada a una pedra se li va mostrar. El mariner apenes es va donar conter hasta que Amira no va començar a entonar la canço:

Les Sirenes ja etonen la melodia

Mariners les seguixen sense pensar...

Dime tu osad, si vols estar al meu cosatat, si vols deixar el mon enrere per viure amb mi.

Sentir la felicitat, dir adeu al dolor. Sols tens que donarme la mà i podre conduirte asta...

MI. Soles asta miii. Tu i jo, i ningu mes. Els dos juns eternament. El mal ens deixara en pau, i tu podras veure la pau... Vine mariner, osad entra amb mi a la mar. Descubriras aquell amor, tot soles al meu entorn. Vendras amb mi?

Aquelles van ser les seus últimes entonades. Cuan va tornar a obrir els ulls, es va trobar amb els de ells que la miraven intensament.

-Si -va contestar el mariner.

Amira no contestaba, no podia deixar de mirarlo, aquells ulls...aquell xic la habia deixat descolocada. No es va donar conter de res, hasta que sel va veure al seu costat. Que havia pasat? El mariner havia saltat del vaixell, havia nadat fins trovarse en ella. Ara el tenia allí, al costat. Un impuls la va dominar i casi la va fer caure sobre elmariner. Que era eixa extranya sensació? Volia que parara pero a la volta no. Mai s'avia sentit aixina. El temps s'avia parat, i en eixe moment sols podia veure'l a ell.Havia anat al seu costat, ariesgant-se a ofegar-se. Era perfecte. Pero tot va vindre avall. Va sentir com si l'hagueren apunyalat al cor... No podia ser. Ella sentia algo molt intes per aquell mariner, pero ell...Q anava a sentir? Estava exisat per la canço i nisiquiera pensava raonadamet. Sols volia fer lo que deia la canço, anarsen en ella, pero no per amor si no per un exis de brujeria. Estava frustada. Aquella sensacio agradable havia segut sustituida per un altra dolorosa, i aixó no era lo pijor. Amira havia vist al mariner, havia segut el primer. Tenia que matarlo.

<<Dona igual>> va pensar, mentrese una risa maliciosa apareixia pintada en la seua cara.

El va agafar per la vella i arrugosa camisa, i... res. Que estava pasant? Perque no se'l podia enficar al dintre del mar? Perque volia matarlo, pero el cos i el cor no la permitien fer el acte? Estava clar i ella ho savia de sobra; estava locament enamorada de ell. Que anava a fer? Si no el mataba, seria desterrada i ademes la familia real quedaria en complet ridícul. Era l'única Sirena que s'avia enamorat. No podia ser, pero per més que intentara canviarlo no podia. Devia de fer algo, i ràpid; el temps s'asgotava. Una idea malvada però que mai més podria olvidar-se.

D' un bot, es va ficar dintre de la mar d'aigua dolça, i com ja sabent el que pasaria va sonriure quan el mariner va anar darrere d' ella com un gos en busca del seu ós.

La va segir sense adonar-de de res. Una volta van estar els dos sols al fons del mar, a les profundes profunditats on ningú els podia vorer ni sentir. Sols la propia aigua va ser present de lo que Amira, princesa i podria ser futura reina de mar dolça, va pensar i fer en aquell moment, en aquella milésima de segon avanç de que tot acabara. Abans de que sense pensarseu una volta més va agafar una daga que se lis entregaba a totes les elegides per a matar al mariner; sel va acostar tan prop a si mateixa que casi podia sentir els acelerats llatits del dos, sirena i mariner. Sense que la princesa pugera fer res, ell la va agafar per les galtes i se la va aproximar a la seu cara. Es van fundir en un gran bes que va acabar en seguida per Amira. La pobra tenia el cor a mil; no li podia estar pasant aixó a ella. Segint-li el rollo a el mariner va acostar les seus llavis a l'orella dreta d' ell. Li va susurrar:

-Adeu -va ser l'unic que va dir, pero suficient per a ella.

Va soltar la mà que havia estat tot aquell rato sucjectant la camisa del xic, deixant-lo solt per a que flotara a la sperfície. Acte segit es va clavar la daga al seu propi cor, es va fer un tall de pit a cintura arrancanse ella mateixa el cor i clavant-lo en la capseta. Amb un últim alient va mirar cap a dalt. El cos del mariner estava a la superfície, intacte i a salv. Va sonriure deixant que una llàgrima caigera i es quedara enganxada en la daga sangrenta.

El cos de Amira es va desinterar com si res haguera ocorregut.

Tenia un dolor molt agut al cap. Estrobava a bord, però tot un grup de grumets es trobaven al seu entorn.

-Ha despertat!! -va cridar un tripulant del vaixell l' Arqués.

-Capità, es trova bé -va preguntar un altre, que sols mostrava un ull.

-Em..si..creec...si, si...Q ha pasat? -va preguntar el pobre mariner, anduense les mans al cap.

-Has caigut a la mar...i em tingut que rescatarte...

-O mare meua...bé ja en trove millor...torneu a les vostres posicions.

I com a bons tripulants de l'Arques, sen van anar als seus llocs. Rik, que així es deia el jove mariner es va posar en peu encara algo aturdit. Tenia un extrany presentiment de que devia asomarse en proa. O va fer, guiat per l'instint. Es va asomar a la mar temerari de trovarse algo tenebros, pero sols va vorer una roca. Una... La roca!! Tot li va vindre al cap. No podia ser, eixa Sirena. Pareixia un somni, pero algo li deia que tot havia segut real. Tenia que trovar a eixa Sirena...I de alguna manera es va dir que no pararia fins trovarla.

Era ja bon matí. Amira no apareixia. L'ordre CorusSirenium, havia trovat el cofre, la capseta amb el cor del amriner dintre (aixó creien tots) pero no hi havia cap rastres de Amira. Alfinal van suposar que l' havien matat els altres mariners...la van callar en cilenci, sense saver la veritat fins que algo va canviar. Es tractava de Safira, la reina del mar i mare de Amira. Les mares de les elegides morien cuan les seus filles clabaven la daga en el cor del primer mariner que caçaven. Ja queal morir eixe mariner, l'alma de la mare Sirena desapareixia amb el seu cos. Tots creien que el cor era del mariner, pero la mateixa tarda del dia següent va aparéixer davant l'ordre intrigada i preocupada, preguntanse perque no havia mort. Tot encaixava. El cor no era del mariner, safira no havia mort. Pero entonces de qui era el cor? Les llàgrimes de la reina van callar totes les preguntes. Amira havia mort de una manera molt tràgica, arrancant-se elseu propi cor. Pero perque? Mai ho sabrien. Seria per sempre un secret de la jove. El pas del temps va calmarel dolor i el cilenci del mar, la gent va anar oblidant-lo i deixant que fora sols una llegenda...la llegenda de la misteriosa Amira, la princesa del mar dolç. Safira va morir com tota Sirena, però ni ella mateixa savia el perque de tal sacrifici, sols savia per pur presentiment que Amira va morir, no obstant, com a una verdadera princesa...

I Rik, el mariner? Ell va pasar tota la vida que un humà poseia buscant a la Sirena que el va enamorar, que el va fer sentir lo que era el amor. Cada nit somiava ella i sols un únic moment: el bes. Va estar durant molts anys anat per mar perilloses somiant en que la tornaria a vorer, però mai va ocurrir.

La nit de antes de la seua mort, va tindre el mateix somni que sempre però va vorer tot lo que ocorria despres: el adeu, com el soltava i com ella moria. Al dia seguent el van trobar amb els ulls oberts amb la mateixa postura en que es va jitar però amb una diferéncia... Una llàgrima brotada del seu ull asquerre. Una gran gota, que es podia agafar ja que estava congelada. Era de color blava i tenia unes xicotetes petites dorades. Estava junta amb un altra igual però més xicoteta. El van enterrar tirantlo al mar, com ell havia desijat sempre. L'última paraula que van sentir dir a Rik va ser la d'un nom difícil de recordar...

AMIRA...                                                                                                                                                    FÍ...